AVANÇAMENT DE LES ELECCIONS CATALANES: NO SÓN ELS PRESSUPOSTOS EL QUE ENS DÓNA UNA VIDA DIGNA, SINÓ LA LLUITA ORGANITZADA DE LA NOSTRA CLASSE!
El que ara és President de la Generalitat en funcions, Pere Aragonès, anunciava el dimecres dia 13 la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya. Ho feia un cop constatada la impossibilitat d’aprovar els pressupostos del 2024, per la negativa dels Comuns de donar-hi suport.
L’anunci de la celebració d’eleccions anticipades, que seran el 12 de maig, ha desencadenat tot un seguit de reaccions polítiques de molta intensitat, que posen de manifest diverses qüestions clau que cal analitzar.
El Comitè Nacional del PCTC s’ha reunit aquesta setmana per el·laborar unes primeres valoracions al respecte.
En primer lloc, la convocatòria d’eleccions anticipades es dóna en un moment de profunda crisi del moviment independentista català. Els propis aconteixements de l’any 2017 van demostrar la certesa dels anàlisis del Partit quan afirmava que les forces dirigents del moviment no tenien cap possibilitat de dur a terme el seu projecte polític. Ho corroboraven les accions de la gran patronal catalana (així, declaracions dels dirigents de Foment del Treball, el canvi de la seu social de diverses grans empreses catalans cap a fora de Catalunya en protesta pels aconteixements polítics) i la pròpia declaració “simbòlica” d’independència del llavors President Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya.
D’aquesta manera, el moviment independentista servia objectivament a un únic propòsit: desmobilitzar a la classe obrera, situant-li horitzons impossibles i posant sobre la taula conflictes ficticis amb d’altres treballadors per raó de llengua o per banderes nacionals, dificultant la seva organització revolucionària contra l’Estat burgès. Anys després, el moviment independentista replega veles havent complert la seva funció.
En els últims anys, i complertes les consideracions anteriors, el moviment independentista ha estat en retrocès constant, gestionant les contradiccions que li genera a la seva base la impossibilitat de crear una concordància entre les declaracions i la pràctica política dels seus agents polítics i centrant-se cada cop més en la qüestió antirepressiva. L’aprovació recent la Llei d’Amnistia i l’actuació d’ERC i de Junts per Catalunya al Congrés dels Diputats certifiquen l’abandonament per part de les forces independentistes de la retòrica unilateral i el retorn pràctic a l’autonomisme, del qual realment mai han sortit ni en poden sortir.
L’abandonament paulatí de la retòrica unilateral ha generat, com es deia, un replegament i una fractura generalitzades en el moviment independentista, però aquests fenòmens han esclatat d’una manera més evident dins de Junts per Catalunya. Això es deu fonamentalment al fet de que aquesta formació política, que surt després de la desfeta de l’antiga Convergència i Unió, és profundament heterogènia política i ideològicament. Una de les conseqüències del “dia de després” del moviment independentista és la necessitat d’aquesta formació de reestructurar-se política i ideològicament en l’àmbit intern, fet que inevitablement genera contradiccions i ruptures (veiem, per exemple, les iniciatives de projectes paral·lels des de l’ANC, el de Clara Ponsatí, el PDCat i d’altres).
Com a resultat de tot aquest procés, i amb la intenció d’apagar els focs temporalment, Junts per Catalunya trenca amb ERC a meitats de la legislatura i es centra en un discurs de confrontació contra la gestió autonomista dels republicans de la qual ells també n’havien estat participant fins llavors. Ara mateix, la retòrica de confrontació amb el Govern és una de les principals eines, si no la principal, de Junts per Catalunya per mantenir més o menys unit una formació cada cop més trencada.
La pressió des de l’ultradreta del partit Aliança Catalana obliga a Junts per Catalunya a radicalitzar, en clau reaccionària, el seu discurs. Però això fa que es desencantin els seus sectors més centristes, que només poden ser retinguts temporalment amb la tornada immediata de Carles Puigdemont per presentar-se al capdavant d’una candidatura de Junts a les eleccions.
Possiblement coneixedor d’això, a Esquerra Republicana li convenia molt la convocatòria d’eleccions el més aviat possible per tal de mirar de tenir unes eleccions on Puigdemont, amb l’aplicació encara pendent d’una Llei d’Amnistia que es troba encallada al Senat, tingués problemes per ser-hi.
Esquerra Republicana també afronta aquestes eleccions afavorida per la il·lusió d’uns pressupostos del 2024 “expansius” i “socials” que, segons el seu relat, haurien suposat una gran millora en les condicions de vida socials i que no han pogut ser pel sabotatge d’altres formacions.
De totes les formacions interessades en la convocatòria d’eleccions, sense cap mena de dubte Esquerra era la que en tenia més urgència. No seria gens descabellat pensar que les negociacions estàven, en aquest sentit, vistes per sentència des de bon començament amb un Aragonès que necessitava trobar l’excusa per anar a eleccions el més aviat possible.
Al mateix temps, el PSC i els Comuns tenien cadascun els seus propis interessos en favor de la convocatòria electoral. Els primers, perquè han estat fins ara el principal suport en la pràctica del Govern d’Esquerra Republicana, jugant a un intercanvi constant de favors entre els seus vots a favor al Parlament i els d’ERC al Congrés dels Diputats. Ara, les enquestes situen el PSC com a partit preferit per guanyar les eleccions, fet que col·locaria els republicans en una posició molt difícil: o pacte amb un Junts cada cop més escorat a la dreta o amb un PSC amb qui tenen més acord respecte a la forma de gestió capitalista que cal aplicar en el moment actual, però que seria vist com una traïció amb majúscules per una part considerable de la seva pròpia base.
Pel que fa als Comuns, indubtablement la seva posició en relació al Hard Rock té molt a veure amb el debilitament general de les forces de l’oportunisme a l’esquerra del PSOE a tot l’Estat i, per tant, la necessitat de marcar perfil propi amb consignes estètiques. Sense entrar al contingut de fons dels pressupostos, els Comuns els han tombat treient-se les mosques de sobre amb qüestions no directament vinculades als comptes que estàven a debat.
De tota manera, i com a conclusió del que s’ha exposat fins ara, podem veure com les motivacions d’unes i altres formacions polítiques per voler o no les eleccions anticipades tenien molt a veure amb el fred càlcul polític, a l’eterna baralla per tocar càrrecs polítics i conseqüèntment encarregar-se de la gestió política, sense discrepàncies de fons en el plantejament més profund dels pressupostos.
Innegablement hi ha divergències entre els diferents partits sobre el model de gestió capitalista a aplicar en el moment actual, com ho demostra per exemple el debat entre Esquerra i Junts respecte a l’impost de successions o entre la mateixa Esquerra i els Comuns sobre el Hard Rock. Ara bé: els pressupostos tenen unes línies vermelles en les que tots estan d’acord. No obstant això, el debat no s’enfronta a aquesta qüestió en cap moment i, en canvi, situa sobre la taula nous falsos dilemes que posen a la classe obrera en una situació molt perillosa.
Una mirada atenta al projecte de pressupostos que preparava Esquerra Republicana, i que ja havia pactat amb el PSC, ens fa veure com darrera dels números i dels qualificatius (presupostos “expansius”, “els més grans de la història”, “socials”) segueix havent-hi una idea clara: fer servir els diners, siguin més o siguin menys els que es mobilitzin, per aprofundir en les agressions marcades per la patronal en una línia antiobrera. Així, la memòria publicada a la web de la Generalitat sobre els pressupostos, de gairebé 500 pàgines, està esquitxada de referències a l’educació concertada, la “sanitat sostenible”, el trasvassament de fons a les empreses immobiliàries, el retorn a la disciplina fiscal i el pagament del deute, les subvencions a les noves empreses de l’economia verda per a la renovació del capital constant, etcètera.
El més greu de tot és que, a les portes del Primer de Maig i solapant-se completament amb la data, se celebraran unes eleccions catalanes que estaran marcades per la idea, promoguda fonamentalment per les forces de la socialdemocràcia i de l’oportunisme, de que una “majoria d’esquerres” pot garantir a través d’uns pressupostos “expansius” i “socials” una millor qualitat de vida de la classe obrera. Algunes declaracions recents dels màxims dirigents sindicals a Catalunya de CCOO i de l’UGT fan preveure que les cúpules de les principals organitzacions sindicals de la classe obrera reforçaran aquest fals dilema. I així, ens trobarem amb un Primer de Maig que, lluny d’estar caracteritzat per les vagues i les protestes contra la patronal, es trobarà amb mobilitzacions rebaixades pel discurs polític socialdemòcrata i en clara clau electoral de suport a les forces de l’oportunisme.
En aquest procés, tant el Primer de Maig com durant la campanya electoral, el Partit Comunista estarà fent campanya política als barris obrers i als centres de treball per situar un discurs i un full de ruta diferents.
És per això que davant la convocatòria electoral, el PCTC ha decidit ser present als comicis per confrontar els falsos dilemes que col·loquin a la classe obrera sota pavelló aliè.
Però més important encara: el PCTC multiplicarà el seus esforços durant el mes d’abril per generalitzar la consigna de que la classe obrera ha de confrontar en tots els seus espais de vida i d’existència amb la patronal, les seves posicions polítiques i els seus representants independentment de les sigles. Cal allunyar la mirada de la classe obrera dels pressupostos al Parlament i situar-la a la seva pròpia lluita contra els explotadors: de les victòries als centres de treball, als diversos sectors laborals, se’n traduiran conquestes parcials i concretes que, si de cas, es poden traduir en concessions de la burgesia en el marc dels pressupostos del 2025.
Només des d’aquesta perspectiva podrem afrontar la lluita per unes millors condicions de vida sense perdre l’horitzó de la pròpia lluita per a la nostra emancipació, sense confiar el nostre futur en els polítics finançats i manats pels empresaris.
De cara al Primer de Maig, la classe obrera catalana ha d’impregnar els centres de treball del seu propi discurs, de la seva pròpia lluita i tenyir els carrers de vermell.
A 20 de març del 2024,
Comitè Nacional del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC)
ADELANTO DE LAS ELECCIONES CATALANAS: NO SON LOS PRESUPUESTOS LO QUE NOS DA UNA VIDA DIGNA, ¡SINO LA LUCHA ORGANIZADA DE NUESTRA CLASE!
Quien ahora es presidente de la Generalitat en funciones, Pere Aragonès, anunciaba el miércoles día 13 la convocatoria de elecciones anticipadas al Parlament de Catalunya. Lo hacía una vez constatada la imposibilidad de aprobar los presupuestos del 2024, por la negativa de apoyo de Comuns.
El anuncio de la celebración de las elecciones anticipadas, que serán el 12 de mayo, ha desencadenado una serie de reacciones políticas de mucha intensidad, que ponen de manifiesto diversas cuestiones clave que se deben analizar.
El Comité Nacional del PCTC se ha reunido esta semana para elaborar unas primeras valoraciones al respecto.
En primer lugar, la convocatoria de elecciones anticipadas se da en un momento de profunda crisis del movimiento independentista catalán. Los propios acontecimientos del año 2017 demostraron la certeza de los análisis del Partido cuando afirmaba que las fuerzas dirigentes del movimiento no tenían ninguna posibilidad de llevar a cabo su proyecto político. Lo corroboraban las acciones de la gran patronal catalana (mediante declaraciones de los dirigentes de Foment del Treball, el cambio de la sede social de diversas grandes empresas catalanas hacia fuera de Catalunya en protesta por los acontecimientos políticos) y la propia declaración “simbólica” de independencia del aquel entonces presidente Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya.
De esta manera, el movimiento independentista servía objetivamente a un único propósito: desmovilizar a la clase obrera, situándoles horizontes imposibles y poniendo sobre la mesa conflictos ficticios con otros trabajadores por razón de lengua o banderas nacionales, dificultando su organización revolucionaria contra el Estado burgués. Años más tarde, el movimiento independentista repliega las velas habiendo cumplido con su función.
En los últimos años, y cumplidas las consideraciones anteriores, el movimiento independentista ha estado en un retroceso constante, gestionando las contradicciones que le generaba a su base la imposibilidad de crear una concordancia entre las declaraciones y la práctica política de sus agentes políticos y centrándose cada vez más en la cuestión antirrepresiva. La aprobación de la reciente Ley de Amnistía y la actuación de ERC y de Junts per Catalunya en el Congreso de los Diputados certifican el abandono por parte de las fuerzas independentistas de la retórica unilateral y el retorno práctico al autonomismo, del cual realmente no han salido ni pueden salir.
El paulatino abandono de la retórica unilateral ha generado, como decíamos, un repliegue y una fractura generalizados en el movimiento independentista, pero estos fenómenos han estallado de una forma más evidente dentro de Junts per Catalunya. Fundamentalmente, se debe al hecho de que esta formación política, que sale después de la disolución de la antigua Convergència i Unió, es profundamente heterogénea tanto política como ideológicamente. Una de las consecuencias del “día de después” del movimiento independentista es la necesidad de esta formación de reestructurarse política e ideológicamente en el ámbito interno, hecho que inevitablemente genera contradicciones y rupturas (vemos, por ejemplo, las iniciativas de proyectos paralelos desde ANC, el de Clara Ponsatí, el PDCat entre otros).
Como resultado de todo este proceso, y con la intención de apagar los fuegos temporalmente, Junts per Catalunya rompe con ERC a mediados de la legislatura y se centra en un discurso de confrontación contra la gestión autonomista de los republicanos en la cual ellos también habían estado participando hasta entonces. Ahora mismo, la retórica de confrontación con el Govern es una de las principales herramientas, si no la principal, de Junts per Catalunya para mantener más o menos unida una formación cada vez más rota.
La presión desde la ultraderecha del partido Aliança Catalana obliga a Junts per Catalunya a radicalizar, en clave reaccionaria, su discurso. Pero esto hace que se desencanten sus sectores más centristas, que solo pueden ser retenidos temporalmente con la vuelta inmediata de Carles Puigdemont para presentarse al frente de una candidatura de Junts a las elecciones.
Posiblemente conocedor de esto, en Esquerra Republicana le convenía mucho la convocatoria de elecciones lo más pronto posible para mirar de tener unas elecciones donde Puigdemont, con la aplicación todavía pendiente de una Ley de Amnistía que se encuentra encallada en el Senado, tuviera problemas para estar.
Esquerra Republicana también afronta estas elecciones favorecida por la ilusión de unos presupuestos del 2024 “expansivos” y “sociales” que, según su relato, habrían supuesto una gran mejora en las condiciones de vida sociales y que no han podido ser por el sabotaje de otras formaciones.
De todas las formaciones interesadas en la convocatoria de elecciones, sin ningún tipo de duda Esquerra era la que tenía más urgencia. No sería nada disparatado pensar que las negociaciones estaban, en este sentido, vistas por sentencia desde buen comienzo con un Aragonès que necesitaba encontrar la excusa para ir a elecciones lo más pronto posible.
Al mismo tiempo, el PSC y Comuns tenían cada uno sus propios intereses en favor de la convocatoria electoral. Los primeros, porque han sido hasta ahora el principal apoyo en la práctica del Govern de Esquerra Republicana, jugando a un intercambio constante de favores entre sus votos a favor en el Parlament y los de ERC en el Congreso de los Diputados. Ahora, las encuestas sitúan al PSC como partido preferido para ganar las elecciones, hecho que colocaría los republicanos en una posición muy difícil: o pacto con un Junts cada vez más escorado a la derecha o con un PSC con quien tienen más acuerdo respecto a la forma de gestión capitalista que hay que aplicar en el momento actual, pero que sería visto como una traición con mayúsculas por una parte considerable de su propia base.
En cuanto a Comuns, indudablemente su posición en relación con el Hard Rock tiene mucho que ver con el debilitamiento general de las fuerzas del oportunismo a la izquierda del PSOE en todo el Estado y, por lo tanto, la necesidad de marcar perfil propio con consignas estéticas. Sin entrar en el contenido de fondo de los presupuestos, Comuns los han tumbado quitándose un peso de encima con cuestiones no directamente vinculadas a las cuentas que estaban a debate.
De todas maneras, y como conclusión de lo que se ha expuesto hasta ahora, podemos ver como las motivaciones de unas y otras formaciones políticas para querer o no las elecciones anticipadas tenían mucho que ver con el frío cálculo político, en la eterna pelea para tocar cargos políticos y consecuentemente encargarse de la gestión política, sin discrepancias de fondo en el planteamiento más profundo de los presupuestos.
Innegablemente, hay divergencias entre los diferentes partidos sobre el modelo de gestión capitalista a aplicar en el momento actual, como lo demuestra por ejemplo el debate entre Esquerra y Junts respecto al impuesto de sucesiones o entre la misma Esquerra y Comuns sobre Hard Rock. Ahora bien: los presupuestos tienen unas líneas rojas en las que todos están de acuerdo. Sin embargo, el debate no se enfrenta a esta cuestión en ningún momento y, en cambio, sitúa sobre la mesa nuevos falsos dilemas que ponen en la clase obrera en una situación muy peligrosa.
Una mirada atenta al proyecto de presupuestos que preparaba Esquerra Republicana, y que ya había pactado con el PSC, nos hace ver como después de los números y de los calificativos (presupuestos “expansivos”, “los más grandes de la historia”, “sociales”) sigue habiendo una idea clara: usar el dinero, sea más o sea menos la cantidad movilizada, para profundizar en las agresiones marcadas por la patronal en una línea antiobrera. Así, la memoria publicada en la web de la Generalitat sobre los presupuestos, de casi 500 páginas, está salpicada de referencias en la educación concertada, la “sanidad sostenible”, el trasvase de fondos a las empresas inmobiliarias, el retorno a la disciplina fiscal y el pago de la deuda, las subvenciones a las nuevas empresas de la economía verde para la renovación del capital constante, etcétera.
Lo más grave de todo es que, a las puertas del Primero de Mayo y solapándose completamente con la fecha, se celebrarán unas elecciones catalanas que estarán marcadas por la idea, promovida fundamentalmente por las fuerzas de la socialdemocracia y del oportunismo, de que una “mayoría de izquierdas” puede garantizar a través de unos presupuestos “expansivos” y “sociales” una mejor calidad de vida de la clase obrera. Algunas declaraciones recientes de los máximos dirigentes sindicales en Catalunya de CCOO y de la UGT hacen prever que las cúpulas de las principales organizaciones sindicales de la clase obrera reforzarán este falso dilema. Y así, nos encontraremos con un Primero de Mayo que, lejos de estar caracterizado por las huelgas y las protestas contra la patronal, se encontrará con movilizaciones rebajadas por el discurso político socialdemócrata y en clara clave electoral de apoyo a las fuerzas del oportunismo.
En este proceso, tanto el Primero de Mayo como durante la campaña electoral, el Partido Comunista estará haciendo campaña política en los barrios obreros y en los centros de trabajo para situar un discurso y una hoja de ruta diferentes.
Es por eso por lo que, ante la convocatoria electoral, el PCTC ha decidido estar presente en los comicios para confrontar los falsos dilemas que colocan a la clase obrera bajo pabellón ajeno.
Pero más importante todavía: el PCTC multiplicará sus esfuerzos durante el mes de abril para generalizar la consigna que la clase obrera tiene que confrontar en todos sus espacios de vida y de existencia con la patronal, sus posiciones políticas y sus representantes independientemente de las siglas. Hay que alejar la mirada de la clase obrera de los presupuestos en el Parlament y situarla en su propia lucha contra los explotadores: de las victorias en los centros de trabajo, a los varios sectores laborales, se traducirán conquistas parciales y concretas que, si acaso, se pueden traducir en concesiones de la burguesía en el marco de los presupuestos del 2025.
Solo desde esta perspectiva podremos afrontar la lucha por unas mejores condiciones de vida sin perder el horizonte de la propia lucha para nuestra emancipación, sin confiar nuestro futuro en los políticos financiados y mandados por los empresarios.
De cara al Primero de Mayo, la clase obrera catalana tiene que impregnar los centros de trabajo de su propio discurso, de su propia lucha y teñir las calles de rojo.
A 20 de marzo del 2024,
Comité Nacional del Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC)